Adequació
- Tendència a marcar la procedència - Tendència a neutralitzar les
dialectal del l’emissor. Ús més freqüent marques de procedència de
de les varietats dialectals. l’emissor. Ús més freqüent de
l’estàndard
- Grau de formalitat baix i propòsits
subjectius. - Temes específics, grau de
formalitat alts, propòsits
objectius.
Coherència
- Selecció poc rigorosa de la informació. - Selecció molt precisa de la
És més redundant. informació. Menys redundant.
- Estructura del text oberta i estructures - Estructura del text tancada i
poc estereotipades. estructures estereotipades.
Cohesió
- Menys gramatical: - Més gramatical: signes de pauses i entonacions. puntuació, sinònims..
Utilitza: els elements paraligüístics, Utilitza: pocs elements
codis no-verbals, referències exofòriques. paralingüístics, referències
endofòriques.
Gramàtica
Fent referència a la fonologia i la grafia, el canal oral, incorpora les formes pròpies dels usos espontanis i ràpids mentre que el canal escrit, gairebé no incorpora aquestes formes.
Centrant-nos en la morfologia, el canal oral prefereix solucions poc formals i el canal escrit, usa solucions formals: relatiu compost, perfet simple, combinacions de pronoms...
Pel que fa la sintaxi, el canal oral usa estructures sintàctiques simples, freqüència alta d’anacoluts i frases inacabades, l’ordre dels elements de l’oració és força variable i usa moltes el·lipsis. El canal escrit en aquest cas, és tot el contrari a les característiques explicades.
Finalment, fixant-nos amb el lèxic, el canal oral usa pocs mots amb significats específics, accepta la repetició lèxica, gran ús de proformes i hiperònims, de tics lingüístics o mots paràsit, mots crossa i de moltes onomatopeies, frases fetes, refranys... diferenciant-se clarament del canal escrit, que en aquest cas, freqüència alta de mots amb significats específics, elimina la repetició lèxica amb sinònims i gran absència de tot el que se serveix l’oral com els mots crossa, etc...
Resumint, podem concloure que l’escrit presenta un conjunt de característiques contextuals i textuals pròpies, diferents de l’oral. L’escriptor ha d’utilitzar recursos lingüístics d’adequació, coherència, cohesió i correcció gramatical totalment distints.
Relació entre codi oral-codi escrit
La relació oral-escrit ha tingut diferents concepcions al llarg de la història: en l’època medieval, consideraven més important el codi escrit que l’oral, ja que creien que l’escrit era el model a seguir per aprendre gramàtica i retòrica. En canvi, per la lingüística del segle XX, donen més importància a l’oral ja que és l’objecte dels seus estudi i l’escrit és, simplement, un mitjà per transcriure la parla.
Dos estudiosos de la relació de l’escrit amb l’oral (Gérard Vigner (1982) i Leonard F.M Scinto (1986) ) ofereixen dues visions globals i complementàries:
ESTATUS DE L’ESCRIT per Vigner, tres concepcions:
Tradicional → l’escrit constitueix el model que cal aprendre i seguir. La gramàtica és una gramàtica oracional i prescriptiva de l’escrit i la llengua és monolítica i neutra. S’utilitzen textos descontextualitzats i menys freqüents com l’assaig o la redacció.
L’escrit com a codi segon → l’oral és primordial i l’oral se li subordina. Els estudis gramaticals es basen es l’anàlisi de les oracions de l’oral. L’escrit s’utilitza per transcriure aquestes conversacions, de forma que s’ensenya el codi escrit, però no el text o el discurs escrit.
L’escrit, llengua → L’oral i l’escrit són autònoms. S’aprèn a comprendre i produir textos orals i escrits i finalment, hi ha un enfocament comunicatiu.
ESTATUS DE L’ESCRIT per Scinto, analtiza la qüestió des d’una òptica psicolingüística i també presenta tres models diferents de relació oral-escrit:
Model dependent → es considera l’oral com la manifestació primera, mentre que l’escrit és la transcripció gràfica d’aquest. Afirma que tant l’oral com l’escrit necessiten un determinat context cultural per desenvolupar-se, per tant tots dos són, al mateix nivell, capacitats comunicatives potencials de la persona.
Model equipol·lent → postula que l’oral i l’escrit tenen característiques estructurals comunes, tot i tenir diferents funcions en la comunitat lingüística.
Model independent → sosté que l’oral i l’escrit són totalment independents. Són dues manifestacions en què es pot utilitzar el llenguatge. Per a Scinto, es tracta d’un model lògic i possible.
Per tant, tant Vigner com Scinto defensen l’autonomia de l’escrit respecte l’oral. Des de perspectives diferents suggereixen que l’escrit no necessita l’oral per expressar i comunicar idees i tots dos han de ser independents i respectats a l’aprenentatge de la llengua.
